La força d'un sentiment (i II)

Han passat 30 anys i m'he mantingut sempre fidel als meus colors tot i que de seguida em vaig adonar que ni la vida era de color de rosa ni el món que m'envoltava era blanc-i-blau. Vaig començar a sentir-me foraster a la meva terra, despreciat algunes vegades i ridiculitzat quasi sempre. Es fa difícil sentir-se l'únic 'bitxo raro' de la classe, del grup d'amics, i això vivint a Catalunya... a fora, no has de suportar les bromes dels companys, simplement se t'ignora... però mai he defallit ni he descavalcat dels meus principis per apuntar-me (això és el més fàcil i el que han fet alguns) al cavall guanyador. A la llarga he descobert que com els jugadors del Liverpool, els 'pericos' mai no caminem ni caminarem sols.

La millor prova, fa just un any, a Glasgow. Era dimecres 16 de maig i servidor i el seu inseparable company de finals (anada UEFA 88, Copa Rei 2000 i Copa Rei 2006), un altre santjoanenc i supervivent de la vida, Ramon, en enlairàvem des de l'aeroport de l'Altet. A la capital escocesa ens esperava un altre comboi de vells amics, 'Machos' de tota la vida, com el Sr Cordills (perico de sempre) i Juanito 'Gavioto' (estrany cas de 'culé' convers a la causa). En un altre vol també van arribar el meu brother Enric i els seus amics. Era la tercera final que compartia amb el meu germà que només es va perdre la de Leverkusen perquè tenia 12 anys. Diuen que aquella fatídica nit va plorar desconsoladament i no m'estranya gens. Les derrotes a la infància són molt més doloroses però en el seu cas les llàgrimes no van enterbolir els seus sentiments i avui en dia és un 'espanyolista' irreductible (molt més que qui us parla i escriu).

Tots junts, santjoanencs, família i algun que altre friki vam compartir una espumosa tarda de càntics, 'pints of beer', haggis i alegria desbordada abans d'arribar a Hampden Park. La festa era nostra i, com he dit abans, no estàvem sols. 30 mil amics ens acompanyàven, vinguts de tot arreu, de Catalunya per suposat però també de València, d'Alacant, de Madrid, de Múrcia, fins i tot de les Canàries. Per unes hores el somni va esdevindre real i el món, tot el món, l'unic món, va ser blanc i blau. La resta ja la sabeu, l'àrbitre es va carregar el partit, empat a la fi, empat 'in extremis' a la prorròga i de nou la maleida loteria dels penals ens va girar la cara, de nou la debacle, de nou els plors, de nou la historia es repetia 19 anys després... La sort no és mai per als pobres. Els nostres no van guanyar el títol, pero nosaltres almenys continuarem alçant les nostres copes per a brindar pels amics, per la família, per la vida (la viscuda i la que ens queda per viure, eh Juan Antonio..), per les dones (per qui si no) i com no, pel nostre equip... Visca l'Espanyol!!!!.