jueves, 15 de mayo de 2008

La força d'un sentiment (I)




Els diumenges de la meva infància els recordo assentat a taula, dinant amb cava, veient 'La Casa de la Pradera' i observant tot i els meus 6 anys i escaig com mon pare i el tio Enric escuraven els plats a tota pressa per marxar abans que la resta acabàrem. Aquesta escena es repetia cada 15 dies però jo no li donava cap importància. Ells es ficaven l'americana o la jaqueta i deien que se n'anaven a Barcelona a fer una visita, i jo, il.lús i confiat (com èrem els nens en aquella època) m'ho creia. Tot va canviar un dia que l'oncle va tornar a casa i li va dir (suposo que seria així l'escena) a ma mare: He fet soci al nen (en aquells moments jo era fill únic, crec). A partir d'aquell dia vaig veure la llum. Al seguent diumenge vam alçar-nos tres de la taula i junt amb altres santjoanencs com el Tinet i el seu fill vaig començar a tindre el meu primer contacte directe amb el futbol de veritat. Eren anys on no existia ni la 'Liga de las Estrellas' ni el bombardeig televisiu (hi havia 2 cadenes) era el d'ara.

Tot i el meu carnet que m'acreditava com a soci infantil
(i l'absència per altra part de carnet d'identitat) feien dubtar els porters de Sarrià que aquell troç de carn, de 58 quilos tingués 8 anys. Però així era... i aquell dia no em pregunteu com anava vestit, ni què havia dinat.... aquell dia vaig sentar-me a la localitat que em corresponia, a Preferència, i vaig fer el meu pacte de sang amb el RCD Espanyol. Al principi em perdia part de les jugades i havia de preguntar qui havia marcat els gols, però era feliç.

Eren dies de vins i roses, tardes de marcador simultani 'Dardo', de transistors a l'orella, de Carrusel Deportivo, de 'rico bombón almendrado', de 'perrito caliente', de vore 'la rubia del pito', els de la 'penya Manigua' o 'hooligans' com mon pare junt amb el Maliu (cap de la policia de Sant Joan Despí) enfilats a la reixa (quan la van posar) escridassant l'àrbitre. No existien encara els grups 'ultres' com a tal, l'himne de l'Espanyol era de Josep Guardiola i jo vivia convençut que aquella era la normalitat, que Barcelona, Espanya i el món sencer.... només era blanc-i-blau...
Molt aviat em vaig donar compte que estava equivocat....

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Tot i que ja saps que la veritat està en el roig i blanc contrastat amb verdes llomes, boires grisenques i una ria bruta d'indústria, m'ha agradat molt, pericón!

AuROraZa dijo...

ah! lo siento :(

Sólo entiendo la comida, algo sobre perritos calientes y pocas cosas más.

QUé lata! la gente siempre dice que el italiano es fácil de entender porque se parece al español, pero a mí nunca me ha funcionado esa "lógica aplastante" que la mayoría afirma.

Así que por esa misma regla de tres debería entender éste post...y no es así :(...conmigo sigue sin funcionar esa "lógica general"...y éso que sé hablar frances, que dicen que también se parece al español y digo yo que también algo al valenciano y al catalán ¿no?

No sé de lógicas pero si sé que entiendo bien poco. Ya me gustaría hablar el valenciano y el catalán...sería muy bueno para mis curros.