Fa 20 anys que et conec, soci. Bé, en aquella época encara no eres el soci, eres només un altre col.leccionista de llaunes de cervesa, però de seguida vam congeniar. Vam començar a veure'ns amb regularitat, a ta casa de Les Corts, al per a mí fins aleshores desconegut carrer Novell i que amb el temps va acabar convertint-se en la meva segona casa. Allà et vaig veure per primera vegada i també la teva col.lecció i els teus pares. Després va venir aquell viatge a Londres, el de Sevilla, el robatori de les llaunes, el fer els intercanvis junts i el acabar unint les col.leccions. 10 anys de tardes de divendres compartides fent paquets, de tardes de dissabte anant a Calella i Malgrat a arreplegar les llaunes dels autobusos dels guiris, de matins de diumenge a veure al Osama, de convencions de CELCE per mig Espanya, del Barattolo per mitja Itàlia i del Bierdose per mig Alemanya. Minuts, hores, dies i mesos que em van fer sentir com un Trafach Martínez més. Després, coincidint amb circumstàncies personals i el distanciament (Jo a València, tu a Barcelona) va arribar el moment més inesperat i menys desitjat, la venda de la col.lecció. Però si la col.lecció es va desfer, la nostra amistat no, i de fet crec que s'ha mantingut igual d'intensa o més.
Avui és un dia molt difícil per tu i segurament ho seran encara més els pròxims. Ho sé per pròpia experiència, què t'he d'explicar! M'agradaria que no et sentires sol i que des de la distància, o des d'aquest post que ni tan sols sé si llegiràs t'arribara la meva força i la meva estima, la que he sentit per tu durant aquests 20 anys i la que seguiré tenin-te fins que les forces ens ho permetin. A mi també em serà molt complicat travessar la porta del carrer Novell i no tornar a trobar-me cara a cara amb ta mare. Escric aquestes línies des del respecte i admiració que sempre he sentit per ella i espero que no et sàpiga greu. Per això avui més que mai, soci, amic, germà, una forta abraçada des de València. Molts ànims!. Ho sento molt Pere!
Los días siguieron con su paso implacable entre comidas y más comidas, con la familia, con la banda del sombrero, desayunos de 'botifarra amb mongetes' con los 'Machos' y el Soci, que estrena el medio siglo (Felicitats company!), cenas con parte de los 'Poteros' y visitas turísticas a Barcelona, soleada y fría como nunca, acogedora como casi siempre...
En esas llegó el dia de Reyes, fiesta grande en mi familia, desde las épocas del 'super 8' en Sant Joan hasta el día de hoy. Nunca hemos sido demasiado monárquicos en casa pero sí fieles devotos a esta celebración. Así que el día 5 cada quien dejó su zapato en el salón de casa para que durante la noche se consumara el milagro y el día siguiente amaneciera plagado de regalos, sorpresas e ilusiones hechas realidad... Con el añadido del debut del pequeño Olaf en la ardua tarea de desempaquetar los oprobios...
